dissabte, 19 de novembre de 2011

Huelo sin motor


… y con la mayor precisión y en un alarde propioceptivo, reproduzco uno a uno y en bellísima transición los gestos técnicos del saltador de esquí...

Inicio la rutina encorvado. Cierro los ojos y tomo consciencia de mi propio cuerpo. Me deslizo cerámica abajo a gran velocidad y salgo proyectado hacia el infinito. Mi cara estampada contra un viento de agujas se congela en una expresión que abraza la relajación y la concentración… varios segundos… Éter… Niza.

Al notar el primer roce de la nieve trepando por mis esquís ejecuto, con un automatismo depurado tras los años, el telemark más bello del mundo. Una postura que haría estallar de envidia, los dientes de Simon Ammann. Dejo que la inercia haga todo lo demás y me vacío.

Una vez acabado el ejercicio, compruebo los resultados obtenidos y satisfecho, abrazado por una ovación cerrada, reflexiono en silencio sobre los criterios del olimpismo.

Jódete Simon...

dimarts, 16 d’agost de 2011

Pescadors



Assegut a un moll sense barques i amb les cames penjant sobre una mar petita, m’estir sencer, avanç el cul fins al límit de la fusta i la columna, el coll i el braç dret empenyen ridículament la meva mà que agita mar enllà una perxa de ferro. Ho torn a intentar un cop més i llenç la meva estocada oxidada a l’aire i qued curt, aproximadament a 3.056 quilòmetres del meu objectiu: un iceberg gegantí que sembla allunyar-se d’aquesta costa i dels meus peus que pengen desconcertats reflectint-se davant d’una extranya cara d’esgotament.

Una mena de vell marí ecologista surt de cop de l’aigua i intenta explicar-me alguna cosa del desgel. Jo responc intentant arrabassar-li els ulls amb la meva perxa metàl·lica i s’emprenya i reclama respecte i atenció, diu que ell me pot indicar el camí que estic cercant i m’entrega un pergamí amb les 456 passes que he de seguir per arribar a l’iceberg. Diu que és un camí de 6 dies i 1 hora. Quan intent queixar-me el vell marí ja ha desaparegut cap al fons.

1. Direcció oest de camí de Son Burguet cap a Camí de Son Rossinyol.

Jo no tenc ni idea d’on és el camí de Son Burguet, però intent llegir una mica més enllà i situar-me. Si puc llegir el pergamí fins al final i entenc on he d’arribar, em serà més fàcil entendre on estic ara mateix.

14. Gireu a la dreta pel carrer del Rector Tomàs Serra.

El vell marí hi té un asterisc aquí, diu que al Segle XVII fou l’impulsor de l’ampliació de l’hostatgeria i l’esglèsia de la Victòria d’Alcúdia i que va ser rector de la parròquia de Sa Pobla. Reconec aquests racons, estan aprop de la porta del diable, que s’obri només amb una penyora de dolor i que quan ho fa, has d’accelerar el pas i no mirar enrera.

23. Gireu a la dreta per carrer de Teodor Canet/Ma-12.

Es veu que aquest senyor va ser un polític menorquí d’Unió Republicana que va acabar assassinat el 1936 per un grup de milicians anarquistes a causa de la seva ambigüitat, ja que va fer ingressar el seu partit en el Partit Republicà Radical i a la vegada tenia amics a la dreta cedista. No sé si en Pau me podrà explicar això, però jo sé que si aquest senyor era ciutadellenc, ja dec estar més aprop de lo que cercava.

34. Preneu el transbordador Barcelona – Porto Torres. El trajecte passa per territori d’Itàlia.

Supòs que el vell marí ja hi ha estat abans…

35. Civitavecchia

36. Olbia

37. Salerno

Començ a estar marejat i la meva perxa encara no enganxa ni els moscards que se m’aferren a la pell. Tenc set i els llavis salats de tanta mar, però aconseguesc adormir-me a les cobertes fent servir salvavides de suro taronja com a coixí.

44. Gireu a l’esquerra per Largo Ferruccio Parri.

Ferruccio Parri va ser Primer Ministre de la República durant uns mesos de 1945. Va lluitar a la 1ª Guerra Mundial i durant la resistència es feia dir Maurizio, després va estudiar literatura. La ploma és més perillosa que l’espasa, diuen. Jo he deixat el llibre a casa.

69. Continueu endavant per Via Giulio Pomponio Leto.

Era el fill ilegítim de Giovanni Sanseverino, el príncep de Salerno. Va ser filòleg i estudiós de l’antiguitat de Roma, li agradava passejar-se de nit pel carrer amb una llanterna, com Diògenes. El van acusar de sodomia i d’escriure poesia homosexual. Era un geni sense passat, fill de la mentida i apassionat d’una història més gran que eclipsàs la història immediata. Era el segle XV.

159. Gireu a la dreta per Via Appia Terzo Tratto.

La Via Appia va ser una de les vies més importants de la Roma antiga, que unia Roma amb Brindisi, el port comercial més important entre la Mediterrània Oriental i l’Orient Mitjà. Un símbol de la República sobre la que s’hi assentaven els ideals d’estabilitat, pau i llibertat… hi fa calor a l’agost, però l’olor és viva.

240. Continueu a Via Giuseppe Mazzini.

Patriota, filòsof i polític italià. Va pertànyer als Carbonari, una societat secreta del S.XIX amb finalitat política que associava la seva simbologia als carboners, així com la Masoneria ho feia amb la simbologia del gremi de la construcció. Va lluitar per la unificació d’Itàlia mitjançant un alçament popular. Són més de les nou del vespre, però aquesta és la millor hora per anar a cercar-te.

292. Gireu a la dreta per la Via Torquato Tasso.

Torquato Tasso va ser un poeta nat a Sorrento el 1544. Va escriure sobre la defensa de la fe cristiana al poema èpic Jerusalem Alliberada i d’ell van escriure autors com Goethe, Lord Byron i músics com Donizetti i Liszt hi van dedicar òperes i poemes simfònics, centrant-se sobretot en els darrers anys de la seva vida, quan va perdre el cap. Jo pens que la meva obra es perdrà en la penombra, però confiï que la meva locura pugui passar a la història.

336. Gireu a l’esquerra per la Via Ammiraglio Caracciolo.

L’almirant Francesco Caracciolo, va ser un marí que va lluitar en diverses batalles navals, fins que va ser capturat per la nau del Capità Nelson el 1799 i va ser executat aprop de la costa de Nàpols. Com homenatge al seu coratge li van donar el seu nom a un submarí enorme i matusser que als anys 40 únicament servia per al transport de material. Cada vegada que miri l’esquena del meu iceberg allunyant-se pensaré en els ritmes de l’Ammiraglio Caracciolo.

344. Preneu el transbordador Igoumenitsa – Bari cap a Ηγουμενίτσα. El trajecte passa per territori de Grècia.

345. Igoumenitsa – Sami (Σάμη)

346. Sami – Patra (Πάτρα.)

Les vies d’aquesta terra ja no tenen noms de persones, sino de pobles on se suposa que arriben les carreteres. No entenc com determinen si en véns o si hi vas, ni si la via canvia de nom en funció de la teva direcció, però sé que hi ha menys asteriscs, supòs que és per compensar l’excés d’estrelles que tenen acumulades quan es fa fosc.

361. Gireu a la dreta per Nafsikas (Ναυσικάς)

Nausicaa és un dels personatges de l’Odissea d’Homer, de fet és qui troba a Odiseu (Ulisses) a la platja i és la filla d’Alcínoo, rei dels feacis, qui proporcionarà els vaixells que portaran Odiseu finalment cap a Ítaca. Jo no sé Ulisses, però a mi me costa trobar la diferència entre els cants de sirena i els que realment t’empenyen cap a casa.

370. Preneu el transbordador Rio – Antirrio cap a Αντίρριο.

Del riu cap a l’antirriu… això deu ser algun tipus d’enigma que he de resoldre, igual al Vell Marí li preocupava que s’acabés l’aigua en algun moment, però aquell vell no té cames, i a mi la terra no m’espanta.

388. Gireu cap a la dreta en direcció Amfissis-Lidorikiou (Αμφίσσης-Λιδορικίου).

Ámfisa va ser una nimfa, filla de Macareu i neta d’Eolo, va ser pretendenta d’Apolo. Ara dóna nom a la capital de la Fòcide. L’any 338 a.C. l’Amfictionia li va declarar la guerra per cultivar al camp sagrat de Crissa i per molestar als pelegrins que anaven a consultar l’Oracle de Delfos… i jo he estat a punt d’arrabassar-li els ulls.

407. Gireu a la dreta per Arkadias/Patron-Lamias (Αρκαδίας/Πατρών-Λαμίας) Ruta 27/E65.

Arcadia és una unitat perifèrica del peloponès. La seva capital és Trípoli i el seu nom el rep, com no, d’un heroi mitològic conegut com Arcas o Àrcade, fill de Zeus i Calisto. Segons una de les versions de la llegenda, Licaó el recollirà després de la mort de Calisto per la fletxa d’Artemisa, i serà precisament Licaó qui el matarà i servirà la seva carn a Zeus. Zeus, clar, s’emprenya i mata els fills de Licaó convertint-lo a ell en un llop i fa ressucitar Arcas. La carn, el llop, la mort i la perifèria i la pell dels turmells que se me comença a ressecar.

441. Gireu cap a la dreta en direcció a Gerasimou Vasileiadi (Γεράσιμου Βασιλειάδη).

Aquí hi ha un annex de “The London Gazette” del 2 de Gener del 1945, la única referència que hi ha de Gerasimos Vasileiadis diu que el 23 d’Octubre anterior, aquest senyor va dimitir com a Ministre de la Marina Mercantil grega. Jo no sé què pretén dir-me l’oracle, però ja no record el camí de tornada i per lo que sé, quan arribes a Ítaca, t’acomodes i beus pomades a la terrassa d’un apartament. Així entenc jo la victòria.

448. Gireu cap a l'esquerra en direcció Aktoploiki Grammi (Ακτοπλοϊκή Γραμμή).

Aktoploiki Grammi significa “Vaixell de línia”. Supòs que torna a tocar navegar. Ja fa olor de gel.

450. Preneu el transbordador Skiathos – Aghios Konstantinos.

452. Παραλιακή significa coster

454. Περιφερειακός Σκιάθου significa regional d’Skiathos.

456. Gireu cap a la dreta (160 m.)


Σκίαθος 37002

Ελλάδα

Supòs que en aquest punt hi hauria d’haver coets o una orquestra simfònica i que jo aparegués de cop vestit amb un frac i que l’iceberg es convertís en una bellíssima nimfa grega i que ens fonguéssim en una mena d’explosió de flors i papallones i branques d’olivera.

El que passa realment és que m’aprop a un moll de fusta, me llev una camiseta suada del Decathlon i me tir a la mar amb bastant poca gràcia. L’aigua és fresca i la sal me crema a les ferides. El vell marí me diu que anem nedant fins al bloc gegantí de gel. En arribar-hi, estir el braç fora de l’aigua i el toc amb la mà.

La via d'escuma que hi ha entre la fusta i el gel dibuixada a la mar no té nom. Quan m'eixugui, igual la reclam.

divendres, 24 de juny de 2011

Almas de construcción masiva


Los 140 caracteres. El iPad. El emoticono. Los recordatorios de fechas. El asistirás sí o no, pronúnciate! El TT, tema a tratar si quieres que alguien te escuche. La comunicación de un clic, un ctrl+V, un RT. #like #fail #turismobisbal

Vanagloriémonos, blasonémonos, ensoberbezcámonos! El más tonto ya puede comunicarse. El más listo ya puede comunicarse como el más tonto. La libertad de expresión, la igualdad para todos. Nuestro agujerito hacia el universo en el sofá para que podamos gritarle a la cultura 2.0, a la red social, a todos lo que queramos: “MANDINGOS!”

Hazlo rápido. No hay tiempo para leer más. Tu link de 9 minutos es una ofensa para mi rendimiento. Tu blog de 3 párrafos es una muestra de tu soberbia, te leeré en diagonal, insultaré en un comentario tu falta de ortografía.

Juego a ajedrez con mi audiencia potencial. Digo lo que podrían querer oír. Pero no me oye nadie. Alfil a caballo 6. "Mis pajas no venden como las de @pepecolubi , mis insultos a políticos no escuecen como los de @trecet" escribo en la arena de TL. En la playa más fea de Benidorm, la gente se tumba hacia los edificios e intenta leer deprisa todas las vallas publicitarias y contar el número de quemaduras con sombrero mexicano. Detrás, a nuestra espalda, un mar en calma, invisible al grado de torsión de nuestro cuello.

Clica en el link para leer el mito de la caverna.

divendres, 22 d’abril de 2011

El viaje astral más largo de la historia conocida


Ana Blanco, dímelo por favor. Ven aquí, siéntate en mi cama y explícamelo desde el principio, con diagramas, con esquemas, todo con colores primarios. Háblame de Gaddafi, que es malo y mata periodistas y de Obama y la OTAN que son malos y matan civiles, y Troitiño que pasea pensando en cómo es posible que la libertad sea un error, dime aquello de Sergio Ramos con manos de mantequilla y pies de acero, cuéntame todo lo que es importante, lo que hoy es imprescindible y yo te miraré y diré sí pero ¿qué hay de lo mío?

Bajan y suben a Cristo de la cruz, lloran si muere, lloran si llueve, lloran y pagan su dinero y entregan su alma y yo no estoy ahí. Intento reírme de Ted conociendo a vuestra madre, consigo el récord de matar cerdos tirando pájaros, preparo unos datos para una conferencia y no, no estoy ahí. Me meto en la escafandra de Jean-Do, en el Clic de la Claudia de Manara, me meto en la pantalla de un Toshiba con adaptador en una habitación de una casa genérica en Londres y me aparezco sin estar ahí.

Un día de estos, cuando vuelva a este cuerpo, resucitaré al cuarto o quinto día y me dolerá la espalda, me picará la alergia y me latirá con más fuerza el hígado que el corazón y algún gilipollas desalmado me preguntará ¿dónde has estado? Y yo vomitaré en sus zapatos de tela y yo, como los modernos, le responderé con otra pregunta ¿De verdad crees que ya he vuelto?

divendres, 15 d’abril de 2011

Un buey



- ¿No será el Demonio?
- ¿Estás hablando en serio?
- Sí. El Demonio, Satanás, el Diablo, Luzbel, Belcebú, Lucifer, El Maligno...
- El Maligno... No, más bien parece un buey... Fuerte y pensativo, el típico rumiante. Melancólico. Ah, y no es español.

El Tercer Reich Roberto Bolaño (p. 200)